Calaix de guies

Transició. Era el concepte dominant en aquest país l'any 1980. Era evident en política: la democràcia començava a consolidar-se després d'aproximadament 40 anys sota el jou franquista. Dominava l'estil suís, també anomenat «Estil Tipogràfic Internacional», desenvolupat al país helvètic a partir de la dècada dels 50 del segle passat.

La «Guia dels transports municipals de Barcelona» era un representant perfecte del concepte «transició» i de l'estil suís. Començaven a definir-se unes regles de disseny fidels a la línia que se seguiria en Catalunya, però es feia palès que encara quedaven alguns aspectes a refinar. No només en quant a disseny, també la «transició» estava present en el contingut de la guia.

El producte fou presentat el 19 de desembre del 1980 i va marcar l'inici de l'etapa de disseny de Jordi Matas i Queralt, que duraria fins l'any olímpic. La guia va ser patrocinada per la Caixa de Barcelona. Aquesta crònica de La Vanguardia del dia següent a la presentació explicava les novetats.

La informació està repartida en diverses seccions: plànol general de la ciutat (línies urbanes de Barcelona) 1, detall-ampliació de les places Universitat, Catalunya i Urquinaona 2, nomenclàtor de carrers 3, connexions metropolitanes 4, autobusos suburbans 5, metro 6, línies i horaris dels autobusos urbans 7, així com informació extra (direccions d'oficines o telèfons) a la solapa.

La gran novetat era la distinció de les línies urbanes en diferents colors 8 segons les característiques de la línia: les vermelles són les que passaven pel centre de la ciutat (la zona ampliada), les grogues són les línies que travessaven la ciutat de punta a punta (sense passar pel centre) i les verdes són les perifèriques i línies que no es podien classificar en cap criteri. També apareixen les línies nocturnes en cian amb traçat discontinu. Els rètols de destinació dels autobusos començaven a aplicar el color del tipus de la línia, encara que els primers models eren força ininteŀligibles, abans de fer la revisió definitiva. Al plànol general de la ciutat no apareixia la línia d'Horta (CASAS), ni tampoc cap línia d'autobús suburbà, independentment de qui l'explotava.

Al mapa general de la ciutat es veuen també les línies del metro amb les seves estacions. En guies posteriors, les estacions s'indiquen amb el logotip de l'empresa que opera la línia, sigui TMB o Ferrocarrils. En aquesta guia, però, es va decidir utilitzar una simple «M» per a les estacions de TMB i una «G» per a les estacions de Ferrocarrils. Aquestes lletres estan inscrites en un cercle si són estacions regulars o en un quadrat si són estacions d'enllaç. S'indica també l'estació tancada de Santa Eulàlia amb un cercle sense farcit. La línia Catalans de Ferrocarrils no surt en aquest mapa ja que en aquells temps era una línia de tren de rodalia o regional. Els logotips definitius de les empreses operadores estaven encara en projecte.

La cara posterior de la guia és una autèntica llaminadura per a qualsevol dissenyador, atès que inclou una sèrie d'elements que resultaven molt innovadors per l'època, però que desgraciadament no van tenir continuïtat a les següents edicions. El diagrama més gran, anomenat «Intercomunicació Ferrocarrils Generalitat-Renfe-Suburbans-Metro» 4 és un croquis que indica les connexions amb transport públic dins de la llavors Corporació Metropolitana de Barcelona i una mica més enllà. Al centre de Barcelona s'indiquen amb una lletra les terminals més importants.

Però el més interessant són els dos petits diagrames de la part inferior. El de l'esquerra és un esquema amb les línies d'autobusos suburbans 5 de Transports de Barcelona (en aquells temps tenien una xarxa important) on s'indica de manera senzilla el punt d'inici de la línia a Barcelona amb un nombre (1 a 5), algun punt de pas important i el punt de destinació. El gràfic de la dreta és el metro 6, on possiblement sigui el primer diagrama del metro de Barcelona que segueix les regles de Henry Beck (horitzontals, verticals, diagonals de 45 graus). Destaquen la forma dels punts que indiquen estació, com es senyalitzen els enllaços amb Renfe i Ferrocarrils, la línia II taronja en construcció, el funicular de color cian al Castell i la línia urbana de Ferrocarrils a Reina Elisenda o Avinguda Tibidabo de magenta. Encara seguia la tradició de numerar les línies de metro amb numeració romana (I, III, IV i V), per distingir-les de les línies d'autobús amb el mateix número del 1 al 5.

Els noms de les estacions de metro eren representants perfectes de la «transició». L'any 1982 va ser quan el metro inaugurava la nova identitat de Quod (Josep Maria Trias) amb els noms definitius, però en aquesta guia anterior al canvi ja es veuen estacions que tenien el nom en català. Molts d'aquests van ser definitivament canviats amb la nova senyalització (Parlament, Ribera, Pere IV, Luchana, Sants, Roma. Estació Renfe, Dos de Maig, Cases Congrés…). Un altre detall interessant és com els noms de les estacions estan inclinats segons en quina meitat del mapa estan situats (fixeu-vos en Aragó i Gran Via, actuals Passeig de Gràcia). També es canviaria l'estil de numeració de les línies, del romà a l'aràbic, i les línies d'autobús que tenien el mateix nombre es renumerarien.

Com a apunt final, el logo del metro a la coberta de la guia es veu més refinat que el que hi havia als castillets de les estacions i a les guies de metro dels anys 70. 9 Personalment, aquest disseny refinat em sembla que estava perfectament a l'alçada del concepte que presentaria Josep Maria Trias.