Metro Mapping

Barcelona, ciutat on el disseny és protagonista, actualment està submergit en un constant dilema: si funciona no toquis res, o bé renovar-se o morir? És cert que en quant al transport públic és més comú el primer cas. És normal, s'ha consolidat un disseny que segueix funcionant encara tenint 40 anys al darrere i no és convenient molestar als usuaris amb un canvi radical. Això, però, no impedeix als dissenyadors imaginar altres alternatives.

En aquest cas vaig dissenyar un diagrama completament diferent al que veiem habitualment a Barcelona i a la resta del món, doncs no trobaràs línies rectes ni cantons molt pronunciats. Ara els traçats són més suaus i més fàcils de seguir. També defineix diversos elements clau que en el disseny oficial no es fan evidents, com és el cercle que formen les línies de rodalies 1 definint l'Àrea Metropolitana de Barcelona, o també el futur oval definit per les línies 1 i 9, amb la 5 com a línia intersecant 2, que defineix la part central de la ciutat. En conclusió, el plànol curvilini dóna la possiblitat d'establir formes i figures que generen harmonia en la composició i que no es poden aconseguir utilitzant altres criteris de disseny.

Alguns consideren que un mapa curvilini és la cosa més maca que han vist en la seva vida i altres (potser la majoria) que creuen que és la pitjor atrocitat mai feta en un disseny. És normal, ja que és quelcom al que no estem acostumats a veure. Max Roberts, psicòleg expert en semiòtica i dissenyador, va comprovar que en estudis d'usabilitat, un disseny curvilini és més fàcil de llegir que els diagrames clàssics estil Henry Beck, copiats per quasi totes les xarxes del món.

Com a apunt, la única xarxa que ha implementat oficialment un disseny d'aquestes característiques és la xarxa de tramvies i trens de Karlsruhe, i és possible que en un futur la xarxa de transports d'Hamburg també incorpori aquesta proposta dins del seu programa de renovació de la identitat visual.

Vaig enviar aquest disseny al lloc web «Transit Maps», del dissenyador australià Cameron Booth, on podeu llegir la seva anàlisi aquí.